Opinió

Té futur, la clàssica? Primera Part.

10-03-2020

Fa uns dies es publicava un article a The Daffodil Perspective, un programa radiofònic nord-americà que té un blog ple de reflexions suculentes al voltant de la clàssica canònica i els marges d’aquesta. Les cabòries que emanen de l’article, compartides per tanta gent jove i no tan jove, m’han empès irremeiablement a posar els meus pensaments per escrit i obrir la caixa de pandora. 
Té futur, la clàssica? Aquesta pregunta té fàcil resposta: sí. I no. Si, perquè la nostra cultura musical, occidental, europea i elitista gira al voltant de la clàssica tal com la coneixem. I no, perquè la clàssica no té cap sentit tal com la coneixem. Entenc la radicalitat d’aquesta última afirmació, i m’hi reafirmo: no té cap sentit perquè la seva raó de ser rau en la caducitat d’aquesta. La normalitat que s’aplica al fet de programar en un 95% obres i música escrita per persones mortes, com a mínim, fa dècades, és molt perillosa. Pot no semblar-ho pel sol fet de ser la pràctica habitual des de fa un parell de centúries, però en el món postmodern i contemporani en el qual vivim, un món en el qual ens movem a través d’imatges constantment canviants i en una societat hiperactiva audiovisualment parlant, en la qual la informació (real o no), es desborda a través dels telèfons i les plataformes interactives, és d’una caducitat que espanta.

Com és possible que, tot i premissa que la clàssica sigui un 95% postmortem, continuï estant viva? Potser perquè des de l’albada del romanticisme, la cultura musical occidental s’ha basat en la recuperació i interpretació ad infinitum de la música escrita per persones del passat, per persones mortes anys ençà. O potser perquè l’Acadèmia per se s’entesta en continuar perpetuant aquesta manera d’entendre la música “clàssica”, oblidant l’autoria contemporània i recloïnt-la als marges? O potser perquè les programacions s’obliden del seu paper formador i conformador de cultura? En qualsevol cas, la situació és insostenible.

I ara, perquè insostenible? Doncs perquè no és possible aguantar el pes de la canonicitat musical d’Occident en un món en el qual les dones reinvindiquem el nostre lloc dins la cultura, en un món en el qual el colonialisme i la racialització no hi tenen cabuda, en un món on l’accés a la cultura és (o hauria de ser) cada cop més ampli. És evident que, com a mínim en el nostre territori, hi ha un nombre creixent de persones amb accés a la música (clàssica), que s’hi acosten com fem algunes de nosaltres ara, amb un punt de vista transversal i ric,que comprèn des de l’òpera fins al punk, passant per l’electrònica, el jazz i la música antiga. L’elitisme al qual pertany la clàssica acabarà trencant-se, des de dins o des de fora, o l’acabarà extingint tal com la coneixem.

Tornant al tema que ens ocupa. Té futur, la clàssica, tal com l’entenem? Si fem uns quants passos enrere en la història, serà fàcil veure que l’enorme número de persones que s’han dedicat a la composició al llarg dels últims 150 anys (i crec que sóc massa generosa), han passat completament desaparcebudes. Com és possible que cap d’elles hagi passat als annals de la història? Doncs perquè ni escoles, ni sales de concerts, ni intèrprets s’han dedicat a donar-los un espai on fer sonar la seva obra. I com és que s’ofereixen estudis de composició, si l’ofici no té cap sentit en el món real de la clàssica? Aquí és on rau el quid de la qüestió. Com a societat occidental i europea, eliminar tal figura de l’Acadèmia és quelcom impensable. Oblidar-nos de l’aurèola màgica que s’aplica a tals figures, la genialitat que s’imagina de tals personatges, com viure sense tot aquest món màgic? Quina injustícia, però, formar tals figures per a després oblidar-les vilment en els cercles on realment es conforma l’art.

I qui podria revertir la situació? Quins són els agents responsables de tal falta? Doncs les sales de concerts que obliden el seu deure com a agents culturals i sobretot les persones que dissenyen les “programacions artístiques” i obliden la seva missió més vital, dedicant els seus esforços a la repetició fatigant del repertori canònic, obviant d’aquesta manera la inclusió de la contemporaneïtat i aportant, d’aquesta manera, el més mínim a la creació cultural.
Personalment penso que hauríem de fer un pas enrere i pensar en el que aporta, a l’òrbita cultural, el fet de programar el mateix que fa 100 anys, de repetir incansablement el de sempre. Quin sentit té, continuar comparant versions del mateix? No seria més ric per a totes nosaltres, públic fidel, si les nostres oïdes gaudissin d’allò que ha estat creat per persones que viuen en el nostre mateix espai-temps? No guanyaria, el nostre discurs intel·lectual, si allò que se’ns presentés fos quelcom més proper a nosaltres?

Fotos: Elizabeth Maconchy.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *